Islamcat.BCN, Mohamed El Ghaidouni El Morabet
La matinada del 12 de juliol de 2025, a les 03:00 h, un incendi provocat ha reduït a cendres la mesquita de la Comunitat Islàmica de Piera. L’edifici, acabat de construir i pendent d’inauguració, s’ha convertit en víctima d’un atac que tot apunta a un acte islamòfob, racista i planificat amb la voluntat deliberada de sembrar el terror i dividir la societat.
Aquest no és només un atac contra una comunitat religiosa. És un atac a la convivència, a la pau social, i a un dret fonamental reconegut tant per la Constitució com pels acords internacionals signats per l’Estat espanyol: el dret a la llibertat religiosa i de culte. Malauradament, aquest dret, quan afecta a les minories religioses, no només és sistemàticament menystingut, sinó que sovint es converteix en arma electoral.
L’odi alimentat per l’extrema dreta
Els discursos d’odi contra les comunitats musulmanes han trobat, en els darrers anys, un altaveu institucionalitzat a través de les forces d’extrema dreta. Vox i altres organitzacions ultranacionalistes han fet de la islamofòbia una eina de mobilització política, presentant les comunitats musulmanes com una amenaça a la identitat nacional, la seguretat o la “cultura” europea.
Aquest relat tòxic no només és irresponsable: és perillós. Genera un clima social hostil, una deshumanització col·lectiva i, com en el cas de Piera, pot acabar en actes criminals. No es pot desvincular aquest incendi del context en què s’ha produït: una atmosfera d’odi encoratjada, en part, per discursos polítics que promouen la por i l’enfrontament en lloc del respecte i la convivència.
Silenci institucional i una neutralitat que discrimina
L’absència d’una resposta contundent per part de moltes institucions davant d’aquest tipus de crims és alarmant. Malgrat la condemna formal d’algunes autoritats —com el Conseller de Justícia de la Generalitat o l’Ajuntament de Piera—, persisteix una actitud de “neutralitat negativa” que, en la pràctica, afavoreix la discriminació.
Aquesta neutralitat mal entesa es concreta en la inacció davant discursos islamòfobs a les xarxes, en la falta de protocols per protegir espais de culte minoritaris, i en la desatenció sistemàtica de les denúncies per discriminació religiosa. Quan l’Estat no protegeix activament els drets de tothom, sinó només d’alguns, deixa de ser neutral i esdevé còmplice.
La inoperància dels acords de cooperació
L’Estat espanyol va signar el 1992 acords de cooperació amb les confessions minoritàries —musulmana, jueva i evangèlica—. Aquests acords reconeixen drets com la creació de centres de culte, la formació religiosa en escoles públiques, o el reconeixement de dies festius propis. Tanmateix, més de 30 anys després, la seva aplicació efectiva és mínima.
No hi ha mecanismes eficients per garantir la seva execució, ni sancions davant el seu incompliment. Això provoca una situació de desigualtat de facto entre les confessions majoritàries i les minoritàries. Quan una comunitat intenta construir una mesquita, com a Piera, sovint ha de fer front a obstacles administratius, oposició política, i campanyes de desinformació.
Piera: un poble que diu no a l’odi
Malgrat tot, el cas de Piera també ha estat una mostra de resistència cívica. Veïns i veïnes, entitats socials i comunitats religioses d’altres confessions s’han solidaritzat amb la comunitat musulmana. El Bisbat de Sant Feliu i la Parròquia de Santa Maria han mostrat el seu suport. Aquesta és la Catalunya que volem: la que planta cara a l’odi i defensa la dignitat humana.
La resposta de les federacions musulmanes de Catalunya (UCIDCAT, FCIC i FIC) ha estat clara, ferma i conciliadora. Han condemnat l’atac, han demanat responsabilitats i han cridat a reforçar els vincles de convivència. Lluny de buscar venjança o confrontació, han apostat per la justícia i la reconstrucció.
El repte de la llibertat religiosa avui
El cas de Piera posa en relleu la necessitat urgent de revisar el paper de l’administració pública en la protecció de la llibertat religiosa. No es tracta només de garantir formalment el dret a practicar una religió, sinó de garantir-ho de manera efectiva, segura i digna.
Cal exigir una aplicació real dels acords de cooperació, impulsar protocols de protecció davant de crims d’odi i dotar a les comunitats minoritàries de recursos per fer valer els seus drets. Així mateix, cal formació per als cossos de seguretat, el personal administratiu i els càrrecs electes sobre diversitat religiosa i dret antidiscriminatori.
Conclusions: reconstruir no només l’edifici
L’incendi de la mesquita de Piera ha destruït un espai físic, però no ha pogut destruir l’esperança ni el compromís de la seva comunitat. Però la reconstrucció no pot ser només material. Cal reconstruir la confiança, el respecte mutu i la igualtat real davant la llei.
El que ha passat a Piera no és un fet aïllat: és el símptoma d’un problema més profund que afecta tot l’Estat. Només amb voluntat política, implicació social i un compromís ferm amb els drets humans es podrà construir una societat on ningú hagi de tenir por per resar, per existir, per ser qui és.
Ara, més que mai, cal escollir entre la por o la convivència. Piera ha començat a escollir. I nosaltres, què farem?
