La Comissió Islàmica d’Espanya, entre l’herència dels acords de 1992 i les mancances del present:

Mohamed El Ghaidouni, 9 d’agost de 2025.

Han passat 33 anys des que la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE) signés amb el Govern espanyol els acords de cooperació de 1992, recollits a la Llei 26/1992, que van suposar un reconeixement històric dels drets de la comunitat musulmana. Aquell pas va consolidar l’islam dins el marc jurídic espanyol, garantint drets com l’assistència religiosa, l’ensenyament de religió islàmica o la protecció de llocs de culte.

Tot i aquest llegat, cada vegada són més les veus que qüestionen la capacitat actual de la CIE per exercir el lideratge que li correspon. Els crítics apunten a una estructura feble, amb recursos limitats i una presència pública gairebé inexistent en els debats socials on es qüestionen drets fonamentals.

Episodis recents com el conflicte de Torrepacheco, l’incendi intencionat de la mesquita de Piera o el veto a l’ús d’instal·lacions municipals a Jumilla han posat en evidència una reacció lenta i poc contundent. La mateixa absència de posicionament clar davant la prohibició de la vestimenta musulmana a les piscines de Ripoll o davant la proposta —rebutjada— de vetar el vel islàmic al Parlament de Catalunya reforça la percepció d’una institució desconnectada de la realitat de les seves comunitats.

“La CIE sembla més una signatura històrica que no pas un actor actiu en la defensa diària dels drets de la comunitat musulmana”, lamenta un cadetràtic en dret eclesiàstic de la UAB.

Les crítiques es concreten en demandes: una CIE amb un departament jurídic sòlid capaç d’actuar davant els tribunals, una estratègia de comunicació per contrarestar la islamofòbia i un seguiment real de l’aplicació dels acords en tot el territori. Sense aquests elements, diuen, la CIE queda reduïda a un paper simbòlic.

La CIE reconeix limitacions, però defensa que treballa en silenci i amb recursos escassos. Per als seus detractors, aquesta discreció és precisament part del problema: la manca de visibilitat en un context on el discurs contra la comunitat musulmana guanya força.

A 33 anys dels acords, el balanç és clar per als crítics: els èxits jurídics del passat no compensen una absència pràctica al present. El repte és majúscul: o la CIE es reforma i assumeix un paper actiu i combatiu, o corre el risc de perdre la legitimitat davant aquells a qui diu representar.