islamcat.Bcn
Mohamed El Ghaidouni El Morabet. 29/07/2025
En els darrers mesos, les xarxes socials s’han omplert de missatges alarmants que busquen generar por i rebuig envers la comunitat musulmana a Catalunya. Un dels més virals afirma, erròniament, que “a Catalunya ja hi ha més mesquites que esglésies i que en 120 escoles s’hi ensenya l’islam”. Aquest missatge, compartit milers de vegades, és rotundament fals. Però més enllà del seu caràcter mentider, aquest tipus de discursos són el reflex d’una estratègia més àmplia i preocupant: la normalització del discurs d’odi i la islamofòbia a través de la política i la desinformació.
Segons les dades oficials del Mapa Religiós de Catalunya elaborat per la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat, a Catalunya hi ha 5.665 centres de culte catòlics, mentre que els centres de culte islàmic són 326. És a dir, gairebé 18 esglésies per cada centre musulmà. El 78% dels centres de culte de Catalunya són catòlics. Aquestes dades són públiques i verificables. No obstant això, partits com VOX o Aliança Catalana fan cas omís de la veritat, i opten per alimentar una narrativa falsa amb l’objectiu de fracturar la societat catalana.
Aquest tipus de desinformació no és fruit de la ignorància, sinó d’una estratègia política calculada. Tant VOX com Aliança Catalana han trobat en la islamofòbia una eina útil per connectar amb certs sectors socials empobrats o desconcertats, oferint-los un fals culpable als seus problemes: “l’altre”, el diferent, el musulmà. Aquest discurs divideix, deshumanitza i banalitza el respecte als drets humans més bàsics. En comptes de construir ponts de convivència, construeixen murs de recel.
Aquesta manipulació s’estén també al sistema educatiu. Una altra afirmació molt difosa diu que “120 escoles a Catalunya ensenyen islam”. Un altre cop, la realitat desmenteix la propaganda. El que existeix és un programa de cooperació bilateral entre Espanya i el Marroc, conegut com el Programa d’Ensenyament de Llengua Àrab i Cultura Marroquina (PLACM), que ofereix classes de llengua àrab (no de religió) a alumnes d’origen marroquí, però també a qualsevol alumne interessat. Aquest programa està present en 120 centres educatius, però no inclou en cap cas l’ensenyament de la religió islàmica. Això s’afegeix a altres programes similars que fomenten el plurilingüisme i l’obertura cultural, com el d’ensenyament de llengua xinesa, alemanya o francesa.
La politització de la religió —sobretot quan s’utilitza per atacar una minoria— és un perill directe per a la convivència. Quan es converteix la identitat religiosa en arma electoral, s’està posant en risc la cohesió social que tant ha costat construir. La diversitat cultural i religiosa de Catalunya és una realitat que ens enriqueix, no pas un problema a eliminar. Però quan es criminalitza una part de la ciutadania només pel fet de professar una fe determinada, s’està assentant les bases per a una crisi de convivència de gran magnitud.
És especialment preocupant que aquests discursos d’odi no només es difonguin en l’àmbit digital o en cercles marginals, sinó que comencen a trobar espai en institucions públiques. Quan es tolera —o fins i tot s’encoratja— la islamofòbia des dels ajuntaments, parlaments o mitjans de comunicació, s’està normalitzant l’odi com a opinió vàlida. Això erosiona els valors democràtics i obre la porta a la discriminació sistemàtica.
Aquest context no només afecta la comunitat musulmana, sinó tota la societat catalana. Quan es trenca la convivència, quan es divideix la ciutadania en “nosaltres” i “ells”, es debilita el teixit social i es facilita l’aparició de conflictes. La història recent d’Europa està plena d’exemples on la demonització d’una minoria ha portat a catàstrofes humanitàries.
Per això, cal que la societat civil, les institucions i els mitjans de comunicació s’alcin amb fermesa per desmuntar aquests discursos. Cal exigir responsabilitat als partits polítics i demanar-los que no utilitzin la por com a eina de campanya. També és imprescindible fomentar l’educació en la diversitat, la interreligiositat i el pensament crític, perquè només així podrem immunitzar-nos contra els discursos d’odi.
La realitat és que la majoria de musulmans que viuen a Catalunya són ciutadans compromesos amb la societat, que treballen, que participen en la vida comunitària i que volen viure en pau, igual que tothom. Estigmatitzar-los per la seva fe només porta a l’exclusió, a la marginalització i, en última instància, a tensions que podrien evitar-se amb voluntat política i honestedat.
En definitiva, l’estratègia de VOX i Aliança Catalana no és altra que provocar, sembrar desconfiança i dividir. Utilitzen la mentida com a eina, i la religió com a blanc. Però davant d’això, la societat catalana ha de respondre amb fermesa i empatia. No podem permetre que el discurs d’odi es normalitzi. La convivència no és una opció, és una necessitat. I defensar-la és responsabilitat de totes i tots.
