Islamcat.Bcn
Mohamed El Ghaidouni, 27/07/2025
Catalunya és, avui, un territori religiosament divers i plural. Amb més de 7.260 centres de culte repartits pel país, l’arquitectura religiosa catalana ha deixat enrere la imatge homogènia per abraçar una realitat molt més rica i dinàmica. En aquest context, la confessió musulmana s’ha consolidat com la tercera en presència, tant en nombre de centres de culte com en pes social i comunitari.
Segons les dades més recents del Mapa Religiós de Catalunya, elaborat per la Direcció General d’Afers Religiosos, l’islam compta amb 326 oratoris a tot el territori. Aquestes xifres situen l’islam per darrere de l’Església Catòlica (5.665 centres) i les esglésies evangèliques o protestants (889), però molt per davant d’altres confessions com els Testimonis Cristians de Jehovà (112), el budisme (67), les esglésies ortodoxes (53) o l’hinduisme (26).
L’arribada de l’islam a Catalunya es remunta a la dècada dels setanta, amb la inauguració del primer oratori l’any 1974. Tot i que es tracta d’una presència recent en comparació amb altres confessions, el creixement de l’islam ha estat sostingut, especialment a partir de les dècades dels vuitanta i noranta, coincidint amb l’augment dels fluxos migratoris provinents del Magrib, Àfrica Occidental i el sud d’Àsia.
Aquest creixement no ha estat només quantitatiu sinó també qualitatiu. En molts municipis catalans, especialment a les comarques del Barcelonès, Osona, el Vallès Occidental i Oriental, el Bages i l’Alt Empordà, els oratoris musulmans no són només espais de culte, sinó també centres de cohesió social, educació no formal, mediació intercultural i suport comunitari. En zones com la Noguera, el Pallars Jussà o l’Alt Urgell, comarques amb poca tradició d’acollida religiosa diversa, l’augment de centres de culte islàmics ha estat exponencial durant l’última dècada, evidenciant un canvi demogràfic profund.
Un dels elements distintius de la confessió musulmana a Catalunya és la seva estructura descentralitzada. A diferència d’altres religions amb jerarquies unificades i estructures verticals, les comunitats islàmiques catalanes funcionen de manera autònoma, sovint impulsades per la pròpia iniciativa dels fidels. Aquesta característica fa que l’obertura d’oratoris depengui més directament de la concentració de població musulmana, dels recursos econòmics disponibles i de les condicions urbanístiques municipals. A més, la temporalitat i estabilitat dels col·lectius immigrants juga un paper fonamental en la continuïtat dels centres.
Aquesta dinàmica d’autogestió ha afavorit, d’una banda, la proximitat comunitària i la capacitat d’adaptació al territori, però també ha generat dificultats pel que fa a la visibilitat institucional i la consolidació d’espais de culte estables. És habitual que molts oratoris musulmans es trobin ubicats en baixos d’edificis, locals comercials o naus industrials, cosa que contribueix a la invisibilització social del fet religiós islàmic i alimenta, de vegades, prejudicis o reticències veïnals injustificades.
Malgrat aquestes dificultats, la comunitat musulmana ha anat guanyant protagonisme públic i institucional. Entitats com la Unió de Comunitats Islàmiques de Catalunya (UCIDCAT) han jugat un paper clau en la representació i interlocució amb les administracions públiques. La seva tasca ha permès visibilitzar la diversitat interna de l’islam a Catalunya —amb presència de diverses escoles jurídiques, ètnies i llengües— i defensar el dret a la llibertat religiosa i a la igualtat d’oportunitats per a les persones musulmanes.
Un altre element destacable és el paper dels oratoris com a espais de socialització i integració. Més enllà del seu paper espiritual, aquests centres actuen com a punt de trobada entre persones d’un mateix origen, però també com a lloc de suport per a les segones generacions. L’ensenyament de l’àrab, el reforç escolar, les classes de religió, les celebracions del Ramadà o l’Aïd, i les campanyes de solidaritat amb els països d’origen són exemples de les activitats que es desenvolupen habitualment en aquests espais.
A més, moltes comunitats musulmanes han impulsat projectes socials oberts al conjunt de la població: bancs d’aliments, accions solidàries, campanyes de donació de sang, o col·laboracions amb entitats veïnals. Aquesta dimensió social sovint passa desapercebuda, però és clau per entendre el rol positiu de les comunitats religioses musulmanes en la cohesió social i el benestar col·lectiu.
Pel que fa a les relacions interreligioses, la participació de comunitats musulmanes en espais de diàleg com el Grup de Treball Estable de Religions (GTER) o en activitats promogudes per la Xarxa Catalana d’Entitats Interreligioses és una mostra del compromís amb la convivència i la pau social. Aquestes iniciatives han afavorit el trencament d’estereotips, el coneixement mutu i el reconeixement institucional de la pluralitat religiosa de Catalunya.
Tanmateix, encara queden reptes importants. La manca de reconeixement de l’ensenyament religiós islàmic a l’escola pública, les dificultats per obtenir llicències d’activitat per a nous oratoris, o la islamofòbia social i institucional continuen sent obstacles que limiten l’exercici ple dels drets de la ciutadania musulmana. En aquest sentit, la col·laboració amb les administracions locals i la Generalitat és fonamental per avançar cap a una societat més inclusiva i respectuosa amb la diversitat.
En conclusió, la presència de l’islam a Catalunya no és una realitat provisional o excepcional, sinó una dimensió estructural de la societat catalana contemporània. Les dades del Mapa Religiós de Catalunya, les trajectòries comunitàries i les pràctiques socials ho confirmen. Cal, per tant, passar de la tolerància a la igualtat efectiva de drets, i garantir que els centres de culte islàmics —com els de qualsevol altra confessió— puguin desenvolupar la seva tasca amb dignitat, visibilitat i suport institucional.
