Islamcal.bcn
Mohamed El Ghaidouni, 20/08/2025
L’any 2020, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya va posar en marxa un pla pilot d’ensenyament de la religió islàmica en alguns centres educatius. Aquell acord, negociat amb la Comissió Islàmica d’Espanya (CIE), va ser acceptat per la comunitat musulmana catalana com una solució transitòria, atesa la complexa realitat política i social que vivia el país en aquell moment. Quatre anys més tard, la situació ha canviat radicalment, però el pla pilot continua vigent i el Departament l’ha presentat com una fórmula permanent.
Actualment, a Catalunya hi ha 104.279 alumnes de confessió musulmana, segons l’Observatori Andalusí de la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya. Per atendre aquesta població escolar, el Departament només ha contractat 5 professors de religió islàmica. És a dir, cada docent hauria d’atendre, teòricament, més de 20.256 alumnes.
La desproporció és tan evident que resulta difícil de justificar. No només perquè la Constitució Espanyola i els acords de cooperació de 1992 amb la Comissió Islàmica de España reconeixen explícitament el dret de l’alumnat musulmà a rebre ensenyament religiós en condicions d’igualtat, sinó perquè la pròpia Generalitat garanteix aquest dret a altres confessions religioses presents a Catalunya.
El marc legal: un dret, no un favor.
L’article 16 de la Constitució Espanyola estableix que “es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i les comunitats”, i que “ninguna confessió tindrà caràcter estatal”. L’article 27 recull el dret fonamental a l’educació i el respecte a les conviccions religioses i morals de les famílies.
Sobre aquesta base, la Llei 26/1992, que aprova l’Acord de Cooperació de l’Estat amb la Comissió Islàmica d’Espanya, reconeix expressament a l’alumnat musulmà el dret a rebre ensenyament religiós islàmic en centres docents públics i concertats, “en els mateixos termes establerts per a la religió catòlica”. No es tracta, doncs, d’un privilegi ni d’una concessió política, sinó d’un dret jurídic vinculant.
Catalunya en comparació amb altres comunitats.
La situació catalana contrasta amb altres territoris de l’Estat. A Andalusia, amb 59.627 alumnes musulmans, hi ha 112 professors de religió islàmica. A la Comunitat de Madrid, amb 49.203 alumnes, hi treballen 57 professors.
La comparació és clara: Catalunya, amb més del doble d’alumnes musulmans que Andalusia o Madrid, només disposa de 5 docents. És una diferència que només pot interpretar-se com a falta de voluntat política de la Generalitat per donar una resposta normalitzada i justa a la demanda de les famílies musulmanes.
El pla pilot: excusa o transició?
La comunitat musulmana va acceptar el pla pilot de 2020 amb la idea que fos una etapa transitòria, en un moment en què la inestabilitat política catalana feia difícil avançar en noves línies de cooperació institucional. Tanmateix, el que en aquell moment podia entendre’s com una solució provisional, avui ja no té justificació.
Mantenir el pla pilot quatre anys després i amb una mínima ampliació (de 3 a 5 professors) és, de fet, consolidar la discriminació. La Generalitat ha presentat aquest esquema com si fos una fórmula definitiva, quan en realitat representa una clara vulneració del principi d’igualtat de tracte.
Les conseqüències socials i educatives.
Aquesta falta de voluntat política no només genera un greuge comparatiu respecte a altres comunitats autònomes, sinó que alimenta la sensació d’exclusió i invisibilitat entre les famílies musulmanes de Catalunya.
La manca de professors impossibilita que la immensa majoria dels més de 100.000 alumnes musulmans puguin exercir el seu dret a l’ensenyament religiós. Això es tradueix en un buit educatiu que té conseqüències directes en la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i el reconeixement real de la diversitat religiosa a Catalunya.
Una crida a la normalització.
La situació política i social actual és diferent a la del 2020. Catalunya necessita normalitzar l’ensenyament religiós islàmic, igual que ja ho ha fet amb la religió catòlica i altres confessions amb acord amb l’Estat.
Seguir amagat darrere d’un pla pilot és, senzillament, una negació dels drets reconeguts per la Constitució i pels acords de cooperació. El Departament d’Educació té l’obligació legal i moral de posar fi a aquesta discriminació i d’oferir a les famílies musulmanes la mateixa resposta que a la resta.
En definitiva, el que està en joc no és una qüestió de privilegis, sinó de igualtat i dignitat. I aquesta només es pot garantir amb una aposta clara i decidida per la normalització plena de l’ensenyament religiós islàmic a Catalunya.
