Mohamed El Ghaidouni El Morabet, Barcelona, 26 de novembre de 2025
Durant anys, Àngel Colom va voler ser el pont entre el nacionalisme català i la comunitat musulmana. S’hi acostava amb entusiasme, visitava mesquites, seia amb imams i repetia públicament que els “nous catalans” representaven una peça clau en el futur del país. Però el temps, i sobretot la política, tenen la virtut de despullar les intencions. I avui, el mateix Colom que es presentava com a defensor de la diversitat religiosa s’ha convertit en un dels seus crítics més ferotges.
Alguns ho anomenen evolució. Jo ho anomeno incoherència calculada.
La comunitat musulmana catalana ho recorda bé: Colom hi va apostar fort quan li convenia. Quan necessitava ampliar el relat nacionalista i donar-li un aire de transversalitat moderna, la diversitat era un actiu valuós. Allà hi era ell, somrient en actes religiosos, participant en conferències, mostrant-se proper amb dirigents associatius i presentant-se com a aliat imprescindible.
Però cal dir-ho clar: aquella proximitat no era innocència política, era estratègia. La comunitat musulmana era, en els seus càlculs, un camp fèrtil de legitimació social i, eventualment, de rendiment electoral.
La convivència es proclamava; la utilitat real, però, s’explotava.
Quan el vent polític va canviar, també ho va fer Colom. El discurs de la inclusió va donar pas a la retòrica de la sospita. Els espais religiosos que abans presentava com a exemples de convivència van ser reinterpretats com a punts foscos. Les mateixes entitats que abans l’elogiaven van començar a ser qüestionades. I els interlocutors amb qui s’havia fotografiat van passar a ser assenyalats amb facilitat sorprenent.
Un polític pot canviar d’opinió, i és legítim. Però no ho és manipular els col·lectius segons la conveniència del moment: fer-los servir quan sumen i demonitzar-los quan deixen de ser útils. Això no és política: és mercantilisme de la identitat.
La comunitat musulmana catalana no és homogènia, ni monolítica, ni manipulable. És plural, diversa i profundament arrelada a la vida d’aquest país. És una comunitat que treballa per la convivència amb una constància que sovint no té ressò mediàtic. I, sobretot, és una comunitat que recorda.
Recorda qui s’hi va apropar des de la convicció i qui ho va fer des del càlcul. I el missatge és clar: Colom no hi va veure persones, sinó funcionalitat política. No hi va veure ciutadans, sinó estratègia.
En política, utilitzar una comunitat com a eina és immoral. Però convertir-la després en boc expiatori és senzillament irresponsable.
La credibilitat és el patrimoni més preuat d’un dirigent. Es pot reconquerir la confiança? De vegades sí. Però quan el problema no és un error puntual, sinó un patró de comportament, el camí és difícilment reversible.
Colom pot reconfigurar el discurs sempre que li calgui. Pot tornar a girar, moderar-se o radicalitzar-se segons l’escenari. Però el que no pot recuperar és el valor de la seva paraula. Una paraula que ell mateix ha devaluat.
La comunitat musulmana catalana segueix fent el que la política hauria de fer: construir convivència, tendir ponts i evitar fractures innecessàries. Mentre ella treballa amb constància i silenci, alguns dirigents opten per dinamitar llaços i buscar rèdit ràpid en el soroll.
El cas d’Àngel Colom és un avís incòmode però necessari. Ens recorda que la diversitat no pot ser moneda de canvi. Que la convivència no pot dependre del càlcul partidista. Que els col·lectius minoritzats no poden ser utilitzats com a trampolí quan convé i com a diana quan s’esgota la seva utilitat.
I ens recorda, sobretot, que la política sense coherència no és política: és oportunisme. Les comunitats no obliden
